Bernadet Sobirons

Bernadet Sobirons


Nom Maria Bernada Sobirós
Nasçiment 7 de genár, 1844, Lurdes, França
Afalesçiment 16 d'auril, 1879, Nevers, França
Venerada en Canisia Católica Romana
Bejatificança 12 de junçót de 1925
Canonicación 8 de decemne de 1933
Principal Santiliár Santiliár de Lurdes
Órdins Fiias dál Caritat de Nevers
Festivitat 16 d'auril


Santa Bernadet Sobirons uo Santa Bernardita Soubirous, Marie Bernard Soubirous en francés, Maria-Bernada Sobirós n'occitán (Lurdes, 7 de genár de 1844 – Nevers, 16 d'auril de 1879) fo una gregera francessa; ela Canisia Católica la canoniçó l'8 de decemne de 1933, tras donar le sui confirmament á una serje de 18 apariments marians que Sobirons afirmó aver avut en 1858. Le sui corp ge trova incorrupt e pot veir se nela Feiría de Nevers, deintre n'un cibiac de véride. Ela sue festivitat ge celebra'l 16 d'auril, aniversár dál sue mort; est patrona d'ols malats, dáls persons reticuliçadas per ela sue piatat, d'ols paupres e dáls gregeras e gregérs.


Biografía


Ols suis orígins familiars


Bernadet era ela maor de plur frairs. Per ela sue condición húmil d'ols suis genitórs, vesquívan n'un velh solar, n'un molin estremadament húmid e meselhant. Le sui páer Francesc Sobirons (1807-1871) avieva per emprei nel mument d'ols apariments juntar ela bafea dele sojóc e de l'hespital; le sui ofíç era molinér, pró l'escaseça de travalh fava impossíbil desempenhar-ol. Ela sue máer Luisa Castérot (1825-1866) era una dona pía e preocupada pelhos suis fis que travalhava de codratessa ocasionalment.


Ela sue paidía


Des mult petiona, Bernadet vesquieu cêuna salut delicada. Ela causa era ela manca de nodriment, e le flébil e paupre estament dál cambra hu residíva. Nela paidía sofrieu ela malatía dele cólora, que la feblesçeu summament, par após ensolver l'anhélit. Le clima e l'ambient en que residívan nu l'adjudavan nela sue sentibil condición.


Ols Revelaments e le sui ingrés á ela Feiría de Nevers


L'11 de febrer de 1858 receb per ses mensus ols revelaments dál Viarge María nela vocasçior de l'Inmaculat Concibiment nela pieta glota de Massabielle. Bernadet posejieva poca instrucción, cuma ela maoritat dáls gents dele sui sojóc, et ols dubies á l'escop dál sue capacitat par aver legit uo inventat semelhabil eveniment valesçeron l'atendença dele prest loquésc. Bernadet deveu trovar per indicación dál Viarge un brolhador d'arga miraculossa. Dita arga há estada analiçada per diversus laborators independents desent, nu en trovant degun element estranie, est arga potabil similar á equaqui arga d'ols Pireneis. Nel locar s'erceu le Santiliár de Lurdes hu desent hán ocorrit plus de 2.500 guariments indesplanabils par l'esçiença, d'ols quals sól 66 son estats recognoscuts oficialment cum miraculosus per ela Canisia Católica. Tras ols apariments, en julie de 1866, compeçó le sui tirocinie nela Comunitat de Fiias dál Caritat de Nevers et le 22 de septemne de 1868 prolacionó elas sues devodacions.


Le sui estalage cêulas Fiias dál Caritat de Nevers


Entr'elas mónicâs, Bernadet sofrieu nu sól per ela sue dolenta salut, nisi aután á causa du ela Maorala que nu crejié né nelas sues visions né nelas sues malatías (celosía profesional per part dál Maorala?). Ela jouen couxava, e fo reprenduda plur vegadas e jusque nu la laiscava ixir dál sue cela, doncas díva que volieva jetar d'aige. Ela reialitat era un'altra: Bernadet sofríva d'un tuber nela sue camba, plus concretament una tuberculosi ossossa estremadament doliossa. Nu per ijut celhó nel sui travalh: ge dedicó á eser infirméra e sacristana durant nuef ánhs, fasta nu poder plus pelhos acúts abrocaments d'anhélit et ela malatía que padíva.


Ela sue mort e l'incorruptibilitat dele codivre


Puec temp avents de morir, arribó un evíscop c'andava camin de Roma. Bernadet ascribieu una lítera al Sant Páer per mor que l'imbiara un benediment. L'evíscop portó ela lítera á Roma e, al retornar dál Santa Sejia, li portó á Bernadet un especial benediment dele Papa e un crocific d'argent que l'imbiava de regalament; era'l 15 d'auril de 1879. Al jorn seqüent, le 16 d'auril de 1879, cêu malavés 35 ánhs, morieu. Á ela sue funeralia assistieu una inmensa fola arribada de tota França. Le 2 de septemne de 1909, le sui codivre fo desinsterrat e trovat en perfet estament de conservament; nu empecent, le crocific e rosár que portava nelas mans ge trovaron cobrits de rugin. En l'ánh dál sue bejatificança, efectuat le 12 de junçót de 1925, ge fungieu una seconda exhumación dele corp, le qual seqüé sien descomposar se (incorrupt). Nu empecent, cêun molde dele vulte e fotos dál religiossa, ge fó e ge l'aplicó una máscra de cira nel vulte par eliminar una tintura nergestina c'aquest avié aquestat, par ansí vitar qu'ols buocs d'ols aiges ge veiessen fondits. Após le corp fo transladat á ela capela de Sainte Bernadette nela feiría de Nevers e depositat n'un atalut de cristal, hu est object de visitacions e pelegrinages.


Controversia

Bernadet Sobirons

L'aspect actual dele vulte dele codivre –loçán e jouenibil– est tribujit á ela máscra mortuoria en cira, fungida –second consta en registraments eclesiástics– nela sue terça exhumación. Nu embargant aquest nu pleca en conflict cêula relativa bona conservación dele codivre, xion en canmiament ofre un model idejaliçat que nu ge correspon côl sui aspect reial. Le corp ge trova n'un reliquiár de vidre e aur nela Capela de santa Bernadet, á Nevers.

Ols Hipócrits

Le nou vespertily dele Pais Valençán

Constabilment veo en fórums d'internet messages e alegaments de certáns apatascus valenciáns que quand ge tracta de paular de l'independença dele "sui idiom" á faç dele catalán defensant ela teoria qu'ela sue leunga provén de l'antic muçárbe (jajaja), eu nu heo pas né ideja dál leunga muçárbe, nu sop né cum sona né cum s'ascrib, pró me seo cordoiat de cercar qualcós sús aquesta leunga et esguarda per hu seo trovat á ela wikipedia un text en muçárbe, ol heo capcionat e ol poso acu:

Depus de veir aquest, eu me demando, est aquest l'idiom que paulan ols valenciáns?, eu diríe que pas, e plus depus de veir le canal 9 (nou) et escultar paular aols propries valenciáns diríe qu'ol que paulan nu ge semelha aigár aol acu ascrit.
Qu'ols fasçiets "blavers" valenciáns (fasquidament espainholists) osgan aols cataláns e nu volen audir d'ols "otri" que paulan catalán uo una varietat dele catalán alá elis (total, l'esport d'ols tots fasçiets espainholists est osgar tot esquélh c'aia de veir cêu Catalunha e ols cataláns) pró que's fen "palhas mentals" en dint que'l valencián nu há ren de veir côl catalán e seguda dele muçárbe simplicement ést de babecs, estults desipients de mult curts esguards, par finir cêu aquesta enojada plecada, poso dúas capcions pressas de l'web de facenda, ela prima ést ela version en catalán et ela secunda ela version en "valencián-muçarbe ;)" hu podréts veir elas "grants difrenças" que i-há entr'un idiom e l'altre:
Version catalana combrá de facenda:

Capcion renda-2009

Version valenciana-muçarbe:

Capcion renda-2009

Cum ge pot veir elas "difrenças" entre'l catalán e l'idiom "muçárbe" son inormes, ela pejor de totas, ela plus grieve buste, ols cataláns dín "servei" pora refrir se a servíç e ols "muçárbes" dele mediterránei dín "servici"; alón, que sequan ansí de girpols côl sui sonh d'aver una leunga propria independent dele catalán; eu diré esquelh que reialment paulan aquests valenciáns blavers de merda:
Un catalán teblement volturat côl castelhán, montas, paulan una merda de catalán qu'ést ela vergonha d'ols Pais Cataláns, uo n'endonant ela volta á l'omelét, paulan una merda de castelhán que fa qu'ela resta d'ols espainhols ols intelija malament, aquests blavers que son capabils de canmiar l'ortografía original dál varietat valenciana dele catalán per grafía castelhana (per enxemple, en guar posar Alemanya que seríe ol corêc, posan Alemaña, uo canmian ela v de visca e posan bixca), son conseqüit eliminar le catalán dál cibtát d'Alucant e ol son n'acabtant cêu Valença, esquelh que devríen far ols pancatalanists ést endonar-lis placement e nu inclujir pas al Pais Valencià deintre d'ols Pais Cataláns e comendar-ols á ela merda cêu Espainha qu'ést hu reialment son felices aquests sacs de merda, roncâ d'analfabets!!.

Gardia Piemuntés (La Gàrdia n'occitán)

DATS BÁSICS
País Italia
• Rigión: Calabria
• Provinça: Cosença
Ubicación 39°28′0″N 16°0′0″L
• Auleça: 515 msnm
Suparfaç: 21 km²
Fraccions: Marina, Terme
Comúns contérmius: Acquappesa, Cetraro, Fuscaldo, Mongrassano
Poplança: 1.863 hab. (2007)
• Densitat 75 hab./km²
Gentilíç: gardiòls (guardioti n'italián)
Códec postal: 87020
Prefix telefónic: 0982
Códec ISTAT: 078061
Cód. cadastral: E242

Gardia Piemuntés (n'occitán: La Gàrdia) est un común dál provinça italiana de Cosença, nela rigión de Calabria, hu ge parla tradicionalment l'occitán, nela sue varietat vivar-alpina (localment dit gardiòl) desdel sécul XV aolmes. Est un enclav de l'occitán deintre dele domén lingüístic italián. Á Italia, l'occitán est parlat aután en qualques vals alpinas dáls rigions de Piemunt e Liguria.


Gardia Piemuntés consta de dúas parts: Gardia Piemuntés Paesa, ela part estórica dál cibtát plaçada sús un promontór rocós, e Gardia Piemuntés Marina, de bastiment plus recent et establida nelas rivas dele mar.


Estória
L'adjectiv Piemuntés ge deu aols Valdensus que, en fugent d'ols persecutaments religiosus que sofrívan nela Val Pelhiça (Pellice, una dáls Vals Occitánas dele Piemunt) nel sécul XII, ge confujieron n'aquessa part dál costa nordovest de Calabria hu condieron plur sojócs. Gardia fo condida entr'ols séculs XII e XIII cuma Gardia Lombárdica, nom que conservó fasta 1863.



Ols Valdensus vesquieron aolmes tres séculs sien conflicts cêulas comunitats católicas que'ls arrodejavan, fasta nel sécul XVI ela sue adhesión aol Reforme Protestant de Calvín fó que'l cardenal Ghislieri (Grant Inquisitor e futur papa Píu V) jacera una encroçada versus elis fasta exterminar-ols.


Heredament occitán.


Porta del sangue (Porta dál Sagne): En remembrament d'esquelh excidie, una dáls antigas portas d'acces á ela cibtát fo redenomnada Porta dál Sagne.
Porta con spioncino: Encara ge conserva un enxemplar dele tipus de porta d'acces á elas habitanças d'ols conversus protestants. Clamada "porta cêu especla", fo emposada per l'Inquisición depus de junçót de 1561. L'especla sól s'apríva e ge closurava des l'esterior e permisava aols frairs dominicáns, congregats en Gardia Piemuntés nel sécul XVII, de guaitar ela vita privada d'ols antics herétics c'avievan estorçut á l'amatament e c'avievan estat conversus al catolicisme á ela força.
Piazza Chiesa Valdese: Á l'eqüant que plur carreras dele casc antic ols cuis noms remembran le sui passat valdens, ela piazza Chiesa Valdese (Platia dál clesia Valdensa), s'apelha ansí per eser le locar hu ge levava l'antic tempre protestant.
Roca di Val Pellice: Nela platia Chiesa Valdese, s'erigieu en 1975 un monument n'homenisc á elas víctims d'ols amataments d'esquélh mensu de junçót de 1561; consiste n'una roca portada dele sojóc de Ela Tor de Pelhiça, plaçada nela val d'origin d'ols valdensus de Calabria. Ela Tor de Pelhiça (provinça de Turín) est frairejada cêu Gardia Piemuntés des 1981.
Centro di cultura Giovan Luigi Pascale: En 1983, s'aprieu le Centre Cultual Giovan Luigi Pascale, un musei e centre de documentación dedicat aols valdensus de Calabria e de Gardia Piemuntés en particular.


Dúos manfestaments cultuals locals atestan l'apegament per part d'ols habitants dál rigión al sui heredament occitán:
Ela "Septuamán Occitána": Câr mensu d'agost, aquesta septuamán organada per elas ministracions comunals de Gardia Piemuntés e dál provinça de Cosença dedica una serje d'espectáculs e confrenças al sui patre lingüístic e cultual occitán.
Ela "Premira Occitána": Câr mensu d'auril, s'organan plur manfestaments cultuals nel marc de trocaments cêu escolas dál rigión de Piemunt.




Altres monuments d'intrésse
-Musei della civiltà contadina: reconstitucion d'una maison tradicional.
-Chiesa San Andrea Apostolo: dedicada á Sant Andreas, patrón de Gardia.
-Palaç Spinelli: antiga residença d'estoi dele marqués Salvatore Spinelli, seor de Fuscald (Fuscaldo).
-Clesia dele Sant Rosár (sécul XVII): apendieva á l'antic monaster dominíc.
-Tor de Gardia: antiga tor de guaitament costanér, bastida circa de l'ánh 1000. Apendieva á una forteça dál c'odi sól reman part dál muralha.
-Basa relevadura: ópra de l'insculpidor Giuseppe Tarantino, e donada per ela rigión de Piemunt en 2000, retelhe l'estória de l'emigración piemuntessa.

Painel d'uzera bilingual



Le grup dáls Vals Occitánas Lou Dalfin n'un concert á Gardia Piemuntés

Una breviada vissitacion per ela Gardia Piemuntés

Catalán e Occitán

Le catalán e l'occitán foron en qualque ocasion una medissa leunga?, tot sembla indicar que xion, que n'un quantelh de l'eitat mesviana amos territors compartívan un medis idiom cêun ameciment d'elements propries que nu ge trovavan n'amas leungas, á l'arraí d'aquesus ameciments surgiríe le despartiment en dúas leungas blesonas ol c'avantánh fo una ungada leunga. Á ela contina reproduim un text, ascrit en catalan prim, e n'occitán sota aquest. N'eli ge pot veir elas coincidenças, pró aután elas difrenças damos idioms:


CATALÁN
"El català i l’occità són dues llengües neollatines bessones que divergeixen sobretot pels sons i les diftongacions. Entre catalans i occitans, hi ha diferències, mes també se troben una enorme quantitat de semblances com se'n troba en cap altre poble. L'afinitat cultural i lingüística de la nació catalana i occitana no té cap altre paral·lel semblant en el món".


OCCITÁN
"L’occitan e lo catalan son doas lengas neolatinas bessonas que divergísson subretot pels sons i las diftongacions. Entre occitans e catalans, i a diferéncias, mas tanben se tròba una enorme quantitat de semblanças coma non se'n tròban en pas cap altre pòple. L'afinitat culturala e lingüistica de la nacion occitana e catalana non ten pas cap altre parallèl semblant al mond".


("Le catalán e l'occitán son dúas leungas neolatinas blesonas que divergieron sustot pelhos suens et elas diftongacions. Entre cataláns e occitáns, i-há difrenças, maes aután ge trovan una inorme quantitat de semblanças cum nu ge trovan en degun altre pople. L'afinitat cultual e lingüistica dál nacion catalana e occitána nu há pas degun altre paralel semblat nel mon").



CATALÁN
Juguesca
La juguesca d’aquesta pàgina és de permetre als catalans com als
occitans de retrobar-se, allunyats tants de segles pel malastre de la Història.
Als catalans els ajudarà a descobrir un món fascinant, una cultura i 
una llengua que en altre temps foren les més prestigioses d’Europa.
Als occitans els ajudarà a accedir a una llengua bessona bastant normalitzada i expandida, amb un fort pes sociocultural.
Per això cal tot primer franquejar els petits obstacles lingüístics, cosa a la qual ens dedicarem al llarg d’aquestes pàgines, comparant tots dos idiomes.
Veurem com passar de l’una a l’altra llengua, observant les diferències i semblances, sien d’estructura, de vocabulari o gràfiques. En acabat podrem llegir i compendre textos estàndard, tenir converses o escriure textos simples.
La llengua d'aquesta pàgina, dita occità estàndard, o occitan larg com l’anomena el lingüista Patrick Sauzet, és basada en el llenguadocià, el dialecte més central de l’àrea occitanoromànica ; aquest dialecte és bastant conservador i les seues formes s’assemblen doncs força a les de la llengua dels Trobadors. El seu caràcter geograficament central li confereix característiques compartides amb tots els altres dialectes. És el que fa l'interès, com a llengua normativa, del llenguadocià porgat dels seus llenguadocianismes".


OCCITÀ
Tòca

La tòca d’aquesta pagina es de permetre als catalans coma als occitans de se retrobar, aluenhats que son per tants de sègles per lo malastre de l’istòria.
Als occitans los ajudarà a accedir a una lenga bessona pro normalisada e espandida, ambe un fort pes sociocultural.
Als catalans los ajudarà a descobrir un mond fascinant, una cultura e una lenga que un còp èra foguèron las mai prestigiosas d’Euròpa.
Per aquò cal tot primièr eliminar los pichòts obstacles lingüistics, çò que fairem dins aquelas paginas, en comparant las doas lengas.
Veirèm cossí passar d'una lenga a l'autra, en observant las diferéncias e semblanças, d’estructura, de vocabulari o graficas. Puèi poirem legir e compréner de tèxtes estandards, aver de discussions o escriure de textes simples.
La lenga d'aquesta pagina, sonada occitan estandard, o occitan larg coma l’anomena lo lingüista Patrick Sauzet, es basada sul lengadocian, lo dialècte mai central de l’airal occitanoromanic; aqueste dialècte es pro conservatiu e las siás fòrmas semblan doncas fòrça a las de la lenga dels Trobadors. Lo sieu caractèr geograficament central li conferís de caracteristicas partejadas ambe totes los autres dialèctes. Es çò que fa l'interés, coma lenga normativa, del lengadocian porgat de sos lengadocianismes".


Partura

Ela partura d'aquesta combrá vol permisar tant á cataláns cum á occitáns de retrovar se, aluenhats tants de séculs per ela dolenta sort de l'Estória.
Aols cataláns ols adjudará á descobrir un món fasçinant, una cultura e una leunga que n'un altre temp foron elas plus prestigiossas d’Evrupa.
Aols occitáns ols adjudará á acceder á una leunga blesona fuort normaliçada et espancida, cêun fort pesgo sociocultual.
Per aqués cal prim eliminar ols piets obstaculs lingüístics, qualcós aol qual nos dedicarem aol long d'aquestas combrás, en comparant tots dúos idioms.
Veirém cum passar de l’una á l’altra leunga, en servant elas difrenças e semblanças, d’estructura, de vocabulár uo gráficas. Plus detart podrem legir e comprehender texts estándard, aver de conversas uo ascribir texts símplices.
Ela leunga d'aquesta combrá, dita occitán estándard, uo occitán long cum ol denomina'l lingüist Patrick Sauzet, ést basada nel langüedocián, le dialect plus central de l’áreja occitan-románic; aquest dialect ést abastant conservador et elas sues formas ge semblan doncas mult á esquelhas dál leunga d'ols Trovists. Le sui cârácter geograficament central li confier câracterísticas compartidas cêu ols tots altres dialects. Ést ol que fa l'intresse, cuma leunga normativa, dele langüedocián purgat d'ols suis langüedocianismes".


Mapa dele domén occitán:

Clasificacion supardialectal de l'occitán second Pèir Bèc:

En defensament delas Vegërías

Un d'ols recents falhiments dele caduc, fasçist e ranciós Tribunal Constitucional de l'Estat espainhol parla dáls vegërías, l'antiga devision administrativa catalana talhadas á colp de canhon ja van tres séculs prel defam re borbonic Felipe V (aquest mancer nu merita una traduccion dele sui nom á degun idiom) alé vuejorn nu hán estadas restitujidas per degun d'ols governs "democratics" que desque s'instaló ela democracia son passat per ela Carrera de San Jeronimo dál capla de l'impér, e, cum fó ja van fáscas 300 ánhs le re tirán, ols nous tiráns dele Constitucional tornan á interdir una institucion de câracter mesvián par seqüer en manutenent ela devision ministratoria castelhana, esquelha de provinças, partits juridicials e térmius municipals, á benment, ren de dir sús aquesta forma de devisar un territor, pró, á câr qual ol sui, e aquesta forma ést castelhana pas catalana!!, acu poso un artícul dál wikipedia sús elas vegërías.


VEGËRÍA


Ela vegëría (encianament aután veguerío) ést una demarcación territorial estórica de Cataluña d'origin mesvián, qu'existieu desdel sécul XII fasta'l XVIII, quand elas vegërías furon substitujidas per corregiments á l'arraí dele Decret de Nova Planta pervulgat prel re Felipe V tras ela Gërra de Subcessión Espainhola. Ge tractava dele territor sús le qual avieva podestadía un «vegër», figura equipolent á esquelha dele «merinático» uo «merino» et esquelha dele «corregidor»


Aquestas institucions surgen cuma alternada aols comitats e mandacions -propries dele régim feudal en l'Ault Mesvianér- par forcir le poder territorial dele monarca, á través d'un aparat ministrator plus centraliçat, á faç dele cârácter doméstic dáls institucions seorescas. Le «vegër», le cui títol ven dele latín vicarius -retelhut d'una auctoritat superna- era un funcionár c'asumíva responsabilitats juridicials e de retelhement dele Comte de Barcelona nel territor sota ela sue juredicción.


Estoria


Sécul XII


Nel sécul XII existívan deç vegërías, que's furon n'amplant á mesurament que'l poder reial s'andava n'emposant á elas jurediccions feudals fasta finir en condint-se cum demarcament territorial básic. N'época de Jácom (Jaume) II, cognoscut cum "Jácom le Just" eran:
Vegëría de Bages, uo de Manresa, cêula sosvegëría de Moianés, que depus passa á depender de Barcelona.
Vegëría de Barcelona, cêula sosvegëría dele Valhés.
Vegëría de Berga, depus sosvegëria dependent de Manresa.
Vegëría de Besalú, depus sosvegëria dependent de Girona.
Vegëría de Camarassa, após incorporada á esquelha de Léida.
Vegëría de Camprodón.
Vegëría de Cervera, cêulas sosvegërías d'Agramunt e de Prats de Rei.
Vegëría de Girona.
Vegëría de Léida, cêula sosvegëría de Balagër, depus denomnada vegëría de Léida, Palhars e Camarassa.
Vegëria de Montblanc.
Vegëría d'Osona, uo de Vic.
Vegëría de Palhars, depus sosvegëría dependent de Léida.
Vegëría dál Ral (Sant Paul de Seguries), depus sosvegëría dependent d'Osona.
Vegëría de Ribagorça, desaparida durant le sécul XIV.
Vegëría de Ripolh, depus sosvegëría dependent d'Osona.
Vegëría de Tarragona.
Vegëría de Tárrega.
Vegëría de Tortossa.
Vegëría de Vilafranca dele Penedés, cêula sosvegëría d'Igualada depus incorporada á Barcelona.


Séculs XVI e XVII


N'ols séculs XVI e XVII, aquesta figura compeçó á plecar en conflict cêulas responsabilitats d'ols poders municipals, hu era le "batlle" (sindic) qui avieva aquesta podestadía. D'eleisc mued, elas vegërías comoravan cêu un'altra devisión territorial propria dál Generalitat, ols antamies et elas colhectacions, qu'exercívan contendenças en materia fiscal.
En l'Anex: Catalunha 1553 figura ela Relación dáls cibtats, vilas e locars dele Prencipat de Catalunha , reculhida per Tomás González, devisada en Colhectacions e Vegërías.




Decret de Nova Planta (1716)


L'artícul 31 e seqüents establen un total de 12 corregiments:
Tortossa (capla Tortossa).
Tarragona (capla Tarragona; Montblanc, sindicatura maor).
Léida (capla Léida ; Balagër e Tàrrega sindicaturas maors).
Talarn (capla Talarn).
Puigcerdà (capla Puigcerdà).
Cervera (capla Cervera; Agramunt, sindicatura maor).
Manresa (capla Manresa; Berga, sindicatura maor).
Vic (capla Vic; Camprodón, sindicatura maor).
Girona (capla Girona; Besalú, sindicatura maor).
Mataró (capital Mataró; Granollers, sindicatura maor).
Vilafranca dele Penedés (capla Vilafranca; Igualada, sindicatura maor).
Barcelona (capla Barcelona).


Ela Val d'Aràn devién en destrit especial.


Ocupación francessa (1808-1814)




Cêula plecada n'Espainha dáls tropas napoleónicas, s'establen 4 departaments:
Departament dele Ter, cêu capla á Girona (Figëras e Vîc, caps de destrit).
Departament de Montserrat, cêu capla á Barcelona (Manresa e Vilafranca caps de destrit).
Departament dele Segre, cêu capla á Puigcerdá (Talarn, Solsona e Andorra, caps de destrit). Ela Val d'Arán ést segregada de Catalunha.
Departament dáls Bucas de l'Ebre (á omágen dele francés Bucas dele Ródan), cêu capla á Léida (Tortossa, Cervera e Tarragona caps de destrit). Á aquest departament s'anexionan terras d'Aragón.


Finidament en 1833 ge duj á cap ela devisión provincial n'Espainha. En 1931 tras ela recuperación dál democracia, perduda cêula dictadura de Primo de Rivera, ge vincla difinitivament le retelhement esleidoral al combés provincial. Elas aspiracions de cibtats atán representativas cuma Tortossa, Manresa uo Vîc remanen troncadas difinitivament fasta odi.


Ela vegëría en l'Eitat Contemporánea


Ela Generalitat republicana


Ols decrets dál Generalitat de Catalunha dele 27 d'agost e le 23 de decemne de 1936 devisaron á Catalunha en trentauot contradas e nuef rigions, nu embargant nel project de 1933 ge folsava le denomnament de vegëría en guar d'esquelha de rigión. Le denomnament de rigión fo finidament canmiat per esquelha de vegëría l'1 de decemne de 1937 prel president Lluís Companys, deút á elas pressuras d'Antoni Rovira i Virgili. Le final dál Gërra Civil eliminó equaqui devision territorial destinta ád provinças.


Ela vegëría odi


Á finals dele sécul XX enmençó á estudiar se ela devisión dele territor catalán en set vegërías, que serviríen cuma demarcación territorial. Ansí, en 2004 ge proposavan elas seqüents vegërías:
Barcelona, coincident côl Combés Funcional Territorial (CFT) denomnat Àmbit metropolità de Barcelona.
Girona (CFT: Comarques Gironines).
Alt Pirineu i Aran (CFT: Alt Pirineu i Aran).
Lleida (CFT: Ponent).
Catalunya Central (CFT: Comarques Centrals).
Camp de Tarragona (CFT: Camp de Tarragona).
Terres de l'Ebre (CFT: Terres de l'Ebre).


Ela lee de vegërías há susçitadas diversas reivindicacions per destints sectors dál societat catalana. Alhubre, ge querimonia'l crejament de novas vegërías cum l'Ault Ter e le Penedès; e, per un'altra, existen disputacions sús ela capletat et ela nomenclatura dáls vegërías.


En l'afer de l'Alt Pirineu i Aran, le Consei Gernial d'Arán (Conselh Generau d'Aran) há arreclamat que nu pot entegrar se en deguna vegëría; mentre qu'existen disputacions entre Puigcerdá, Seu d'Urgelh (La Seu d'Urgell) e Sort sús ela capletat. Le Consei Contradér dál Cerdanha (Consell Comarcal de la Cerdanya) há escledit apender á ela vegëría dál Catalunha Central, contemporáneament qu'ols sindics de Montelhà i Martinet e Lhes de Cerdanha (Lles de Cerdanya) minaçan á dit consei contradér cêu escledir formar part de l'Ault Urgelh, sé ela Cerdanha passa á apender á ela vegëría dál Catalunha Central.


Nela vegëría dál Catalunha Central, Vîc e Manresa ge disputan eser ela sue capla, mentre que nela contrada d'Anoia, alhubre, volen entegrar se n'una vegëría dele Penedès, al proprie temp que'l sindic d'Igualada há escledit formar part dál vegëría de Barcelona.


Nel Camp de Tarragona, Tarragona arreclama que'l denomnament seja esquelha de vegëría de Tarragona alé Tarragona seja l'ungada capla, mentre que á Reus volen que'l nom seja Camp de Tarragona et eser cocapla.


Nelas Terras de l'Ebre i-há una aspiración per ela concapletat joncols Tortossa per part de l'Ajuntament d'Amposta.


Per durrés, ols sindics de Tarragona e Léida, perdán le president dál Deputación de Barcelona, escleden que's paraliç ela lee de vegërías.


En l'actualitat, le nou Estatut catalán (artículs 2, 83, 85 e 90), ja en vigor, concib elas vegërías cuma nova devision territorial, en contemplánt-se le sostitujiment dáls deputacions provincials per eleiscas, nu embargant nela refrida norma nu ge determinan ols límits de câr vegëría, le sui nombre uo le sui pesgo esleidoral nel Parlament de Catalunha; aspects aquests supeditats á una lee propria de devisión territorial e un'altra esleidoral, estriciament legadas.


Le 2 de febrer de 2010 le Govern de Catalunha aprovó le project de lee de vegërías. En dit project ge contemplan elas vegërías de "Terres de l'Ebre" (Terras de l'Ebre), Barcelona, "Lleida" (Léida), "Alt Pirineu i Aran" (Ault Perinei e Arán), Catalunya Central (Catalunha Central), "Girona" e "Camp de Tarragona". L'Ault Perinei et ela Catalunha Central son elas ungadas que nu hán pas difinidas encara lur respectivas caplas.


Per durrés, e sota le mien punct de vis, ela Val d'Arán nu deu formar pas part dál vegëría de l'Ault Perinei e Arán, ela Val, prel sui "fet difrencial" (cum dín ols propries cataláns quand parlan de Catalunha cêu respect á ela resta de l'Estat) devríe formar una ungada vegëría, uo devision ministratoria destinta, clame's cum ge clam pró nu formar part de deguna altra vegëría, á eu m'aplaceríe, per enxemple, ols noms d'Occitània Aranessa uo Conselh Occitán.

Le gasconés

Le títol d'aquesta nonta ben podríe aver estat "Ela leunga gasconessa" uo "Ela leunga occitána". Persecuto acu, entre d'altras cossas, informar dál situación lingüística dál rigion secâ câr qual tríe ela denomnación que'l resulte plus apropriada et, esquelh qu'est plus important, cêu cogniment de causa. Est de sinalar, des ja medis, que nu existe pas degun organisme oficial, montas, côl fulciment de qualque Estat, qu'empose una denomnación (né normas d'equaqui tipus) á ela leunga que'ns ocupa. Aután, ela varietat de denomnaments.


Pró le panoram est mult plus complex al tractar dál leunga bearnessa. Est incomparabilment plus complex, e caldrá qu'intentar enamplar ols esguards par poder comprehender-ol.


Le prim pas será enmarcar ela leunga bearnessa nel sui context. Vue á emprejar acu ela noción de "estema" dáls leungas, magër, cum lingüist, pot afirmar c'aquesta visión dál filiación dáls leungas ja nu est emprejada pelhos lingüists serairs d'ols nostres jorns. Pró ofre l'avantalha du, á l'exprimir seja un n'ols térmius dál teoría de l'estema dáls leungas, será cum que seja comprehendut encara per qui nu seja lingüist profesional uo de formación. N'efect, d'aquesta teoría eintes avem audit parlar, d'una forma uo un'altra, pelho mens á l'audir á l'escop dál familia románica de leungas, ela familia germánica, ela familia indoevrupeja, ecc.
Nu embargant á l'aplicar ela reguritat moderna aquessa teoría fa argas, la emprejaré simplicement aols efects d'eser cum que seja comprehendut. Otrament, aquest text deveniríe un soliloquie insoportabil sús ela valitat uo invalitat d'aquessa teoría.
En simplificant doncas elas cossas, ela leunga bearnessa s'enmarca nel context dál leunga occitána. Pró nu s'enmarca direct nelhe, nisi qu'ol fa de manier mesurada per ela leunga gasconessa.
Ela leunga occitána est parlada n'ols nostres jorns nel territor de tres Estats nacionals. Fáscas le tot sud de França est occitán, e á aquest vast territor cal summar un'altres dúos, piets: elas Valadas Occitanas (Vals Occitánas) d'Italia, et ela Val d'Aran á Catalunha (Espanha). Ela leunga occitána est en vías de desapariment, e desaparirá cuma leunga conversacional sé buste nu ge fa un enforçament per revessar ela situación. Vuejorn l'occitán há parlants natís sól maors de quaranta ánhs d'eitat. Aquest ge refer aután, naturiament, al bearnés. I-há enforçaments, flébilment nu masivs, per recuperar ela leunga, e i-há jovens que la estudian e la parlan, pró ja cuma seconda leunga (normalment son francófons).


Ela prima sosdevisión dál leunga occitána est en ses partidas composants, et est ela seqüent: al lest dele domén, le prohençal; nel centre-sud, le langüedocian; en l'ovest, le gasconés; al nord dele gasconés, le limosin, ja n'ols límits cêula leunga de oïl; nela çona centre-nord, l'alvernhat; e per finida l'aupenc, uo alpin uo vivaralpenc, n'ols Alps.


Avieva dit que'l panoram est complex, e adés remanirá plus clar dele per qué. Prim, nu i-há consens en categoriçar al prohençal, langüedocian, gasconés, limosín, alvernhat e aupenc cuma leungas despartidas, uo cum dialects de l'occitán -uo leunga d'òc. Vitaré aután aquessa discusion acu par nu canmiar radicalment le tema d'aquest artícul. Nu i-há consens en gernial sús esquelh que desembla á una leunga d'un dialect, per esquelh que nu est d'estranhar que seja problemátic aplicar aquests dúos concepts -leunga e dialect- al combés occitán. I-há, xion, consens en determinar qu'ols criters par despartir esquelh que's considera leunga d'esquelh que's considera dialect nu son lingüístics, nisi c'obedesçen á un'altre tipus de factors, á factors extralingüístics, cum poden eser estórics e polítics, fondamentalment. Sé un "dialect" ge parla n'una çona cêu autonomía uo jusque independença política, est "levat" al ranc de leunga. Par donar enxemples d'altras çonas dele mon: le moldavés ge considera leunga car existe una Repúblic de Moldavia, pró lingüísticament nu geol pot desemblar dele romanés.


Par augmentar ela complexitat, i-há auctors qu'inclujen al catalán cum le setiesme composant de l'occitán. I-há, certament, una grant afinitat lingüística entre'l catalán e l'occitán: amas leungas forman, ensembla, un sosgrup deintre nelas leungas románicas. Pró l'opinión d'ols parlants aután pessa: ols cataláns, que gauden d'autonomía, dicedéron deslindar se d'ols occitáns e laiscar d'eser vist cum atals sustot per mor que'l sui idiom, le catalán nu fus vist acum dialect; (magër des fa ánhs son en surgint câr vegada plus uoces qu'escleden un aungament plus fort entramas entitats nacionals, nu atán sól cultual uo economica, nisi aután territorial, per mor c'aquest aungament ge fe reialitat, tansól resta qu'ela propria Occitania obtenga un grat d'autonomía similar al de Catalunha uo l'independença de França e done un pas endevant c'apoiaments dalá jahúrs mancan).


Sequam en complicant. I-há un'altres auctors que consideran que'l gasconés nu forma part de l'occitán, per esquelh que á ela leunga d'òc li remaniríent sól elas altras quinc parlas uo dialects: le prohençal, le langüedocian, le limosín, l'alvernhat e l'aupenc. N'efect, le gasconés s'aluenha assaç, lingüísticament, dál resta dáls quinc parlas occitánas.


Hu establir ols límits lingüístics plus alén d'ols quáls un dialect s'emancipa e devién leunga? Ela responsion á aquest demandament tojorn será sosjectiva, e nu podrá eser nisi sosjectiva. Ols lingüists vitan responder-la car est un demandament malament plantejat. Há remanso dit ja qu'ols criters par despartir una leunga d'un dialect son estórics uo polítics. Le serbie e le corvat son mutualment inteligibils, pró son dúas leungas apart, e pudet puecs membres damas comunitats aceptaríen un denomnament común par esquelhas dúas leungas (uo varietats d'una medissa leunga maor). Probabilment le cînés mandarín parlat e le cînés cantonés parlat nu son mutualment inteligibils, pró cînesus et estrangérs inclujen aquessas parlas deintre de l'idiom cînés. Aol que i-há qu'enhadir qu'ela mutual inteligibilitat ge dona, en reialitat, nu entre leungas uo dialects, nisi entre personas.


Som arribat al gasconés, cuma leunga apart par uns, cum entegrant de l'occitán par un'altres. Le gasconés, á ela sue vegada, ge composa aután de difrents dialects uo parlas. Qualques d'aquestas son: le bigurdan, le baionés, le bearnés, le landés, uo l'aranés, entre d'altras. Ansí arribam á ela leunga bearnessa: ela leunga parlada nel Bearne.


Odi ela Gasconha nu est una unitat política, e né sevolja ministratoria de l'Estat francés. Deset, nel passat elas sues fronterías variaron d'un períod á un'altre. Per ijút vuejorn ge difin Gasconha desdel punct de vis lingüístic. Elas fronterías d'aquest país son, doncas: le flum Graona, l'Oçániu Atlántic e ols Pireneis (n'excludint al País Basc francés), en conformant, "grosso modo", un trígon.


Per qué alguandre s'enmenta á ela leunga parlada en Bearne cuma "leunga bearnessa" en guar "leunga gasconessa" uo "leunga occitána"? Apart dele bearnés e de l'aranés, nu sop pas d'altras parlas gasconessas c'aian estadas levadas al ranc de leungas. Nu heo pas odi paular seriosament d'una "leunga landesa", per enxemple. Ela responsion, una vegada plus, nu est lingüística, nisi política. Le bearnés e l'aranés hán comunalment l'eser leungas de territors c'hán, uo averon, independença uo autonomía política uo ministratoria. Ela Val d'Aran gaude de certana autonomía deintre de Catalunha, e ali le gasconés, uo leunga aranessa, est oficial cae le castelhán e le catalán.


Le Bearne conservó ela sue independença fasta 1620, e per ijút le gasconés parlat ali est denomnat leunga bearnessa. Gasconha fo anexada difinitivament per França en 1453, cêu l'exceptación dele piet territor d'Aran -una "anomalía" nel mapa polític d'ols Pireneis, per eser un territor gasconés que mai apendeu á França- e dele Realme de Bearne.


Le prim enment dele Bearne data dele sécul nuef, quand est enmentat acum Viscomitat. Nel sécul XIII passa á mans dele Comitat de Foix, en conformant un territor discontín, aujac mejoc est ela Bigorra. Desdel Bearne aveu intents de conquerir Bigorra que, cuma ela maor part de Gasconha essora, era en mans d'Anglaterra. Le Borbón Anrîc (Enrique) IV era comte de Bearne e re de França, e á ela sue mort le Bearne reman difinitivament anexat á França. Des 1620 s'imposa'l francés cuma ela leunga oficial dele Bearne, leunga (le francés) que fissora era una leunga estrangera, est plus, ela leunga d'una potença estrangera anexionist.


Fasta l'ánh 1620, doncas, aqués piet realme gasconés, le Bearne, gaudieu d'autonomía, et est essencialment per ijút que'l gasconés parlat ali fo et est dit leunga bearnessa. Fasta 1620 le gasconés fo ela leunga oficial d'un estat soberán e independent.


Le gasconés


Existe ela "leunga bearnessa"? Un'altra vegada som avant un demandament malament plantejat. En certán sentit, est evident qu'existe, pró n'altre -intressant- sentit, sembla eser que nu.


Est evident que sé determinam un territor cêu critérs geográfics, e á aqués territor li donam un nom, ela leunga parlada n'aqués territor podrá recebir le nom d'aquest. Ansí, sé le Bearne abarca un territor c'há límits cognoscuts, podem prisar un difiniment mere geográfic e denomnar "leunga bearnessa" á esquelh que's parla n'eli. Est un difiniment mere geográfic.


Est eseibil segudar d'aquest porcalç. Pró cae far se le demandament: est relevant desdel punct de vis lingüístic difinir d'aquest porcalç ela leunga bearnessa? Et essora comprovarem que puec i-há d'exclusív bearnés. N'efect, ela manier de parlar dele Bearne ge va en transformant, n'un degradé imperceptibil, náls maniers de parlar d'ols territors gasconesus vedeins: Bigorra, Vic-Bilh, Câlós (Chalosse). Alhubre, le gasconés parlat al Bearne nu est uniform né monolític: le gasconés parlat n'ols Pireneis bearnesus há certáns traus lingüístics comuns cêu l'aranés, cum est l'artícul difinit amontisér, traus que son descognoscuts nel nord dele Bearne. Le sintagma er'ostau ("ela maison") pot eser perfectament bearnés dáls montisias, uo aranés. E le sintagma l'ostau ("ela maison") pot eser bearnés dele plan, pró aután pot eser perfectament baionés, landés, armanhaqués, ecc. (e per qué nu, aután aranés, n'un d'ols miens viages á ela Val d'Arán fu alojat en l'establiment "L'ostau d'oc" de Vielha).


Veiem ansí que i-há en reialitat una combina, uo un ver fárrac, de traus lingüístics que s'intercroçan. Nu i-há, fasta hu eu sop, degun traus lingüístic que seja exclusív dele Bearne alé per ijút le bearnés ge difrencie dál resta dele gasconés. (Est eseibil c'aia qualque element léxic, uo lingüístic en gernial, que per casualitat coincida cêulas fronterías dele Bearne, pró aquest nu invalidríe le mien argument).
Ela leunga bearnessa podrá difinir se, xion, pró mueisant critérs geográfics. E ols critérs geográfics, atán importants cum son poral difiniment de l'identitat d'un pople, poral lingüist son critérs albidrators. E remembre's que'l critér prel que's parla d'una "leunga" bearnessa, en guar dialect, est un critér polític, que reculh le passat independent dele Realme dele Bearne, bestión dál resistença gasconessa versus elas potenças anglessa e francessa.


Desdel punct de vis lingüístic, nu i-há una identitat bearnessa purament lingüística. Câr traus dál parla dele Bearne ge trovrá solapejat nela parla d'ols territors gasconesus vedeins.


Per ijút heo titolat aquest soscapítol "le gasconés". Nu avríe sentit despartir ela leunga bearnessa dál leunga gasconessa e á ela sue vegada, despartir aquesta durressa de l'occitán.


Le gasconés, cum part dál leunga occitána, reculh un prestigiós passat d'emic literár sien paragón: l'ópra d'ols trovists. Gïlem d'Aquitania, considerat le prim trovist, era gasconés. L'occitán aveu e há una estoria redutabil. Fo ela prima leunga neolatina que s'erceu fasta competir en prestigie côl latín, ela prima n'enmençar á desplaçar-ol cuma leunga de cultura, et ela prima leunga romança n'eser ascrita. Quand le castelhán, le francés, le portogalés nu avievan forma codificada né ascrita, l'occitán ge levó nel Mesvián acumna important leunga de cultura.


Le gasconés est l'occitán parlat entr'ols Pireneis, l'Atlántic et ela Graona. Pró est plus qu'aqués: há elements lingüístics exclusívs, nu compartits cêula resta dáls parlas uo leungas occitánas, que's devién probabilment al sustrat aquitán, ela leunga dele pople c'habitava le territor avents de l'arribada d'ols románs.


Puec ge sap dele pople aquitán. Ol puec que's sap ge deu á enments de viadors et estudiosus grecs e latins, cum Estrabón, Plinie e Tolomei. Roma, dál man de Julie Céssar, ocupa Aquitania. Julie Céssar, fortunadament par ols estoriadors actuals, laiscó qualques paragrafs ascrits sús le pople aquitán. Esquelh qu'est intressant buste Julie Céssar sinala que'l flum Graona desparte aols gauls d'ols aquitáns. En paraulhas de Céssar, le pople aquitán est difrent dele gaul nela sue leunga, elas sues tradicions, et elas sues lees. Ende ge desturba qu'ols gauls nu son, né poden aver-ol estat mai, ols avantpassats d'ols tots francesus. Ols gasconesus, bearnesus inclús, nu desçenden n'absolut d'ols gauls, per plus qu'ols libres d'estoria oficials ge pinhoren en convencer aols escolars d'ol contrariós, (aután nela Guaiana Francessa, n'América dele Sud, s'ensenha n'ols libres d'estoria qu'ols gauls son ols avantpassats d'ols tots francesus...)


L'Aquitánia nu comptó cêu ascribiment. Hán suparvesquit mult pocas paraulhas d'aquesta leunga, deút á registraments uo nontas pressas per estrangers. Pró ol intressant buste elas puecas remasalhas dál leunga aquitána que'ns son arribadas sugeren un parentat cêula leunga basca. N'efect, nu puecs d'ols traus lingüístics dele gasconés modern -n'inclujint al bearnés- que nu hán pas en común cêula resta de l'occitán, ols hán precissament côl basc.


Le pople aquitán era conformat á ela sue vegada per difrents poples, d'ols que s'há podut identificar aols seqüents: bigerrions, tarbelhi, ausçi, cocosats, elusats, garunni, gats, ptiani, sociats, sibulats, tarusats, vocats, boiats, convenae, e vassats. Nu tojorn est eseibil localiçar á cadascuna d'aquestas etnias nel mapa. Pudet ols encians popladors d'esquelh c'odi cognosçem cum Bearne fossen ols tarbelhi uo'ls bigerrions.


Est intressant destacar aols ausçi (ge pronunça /auski/), ols plus ilhustres d'ols aquitáns, al dir de Pomponie Mela, donat que sugier una conexitat cêu ols bascus, ela cuia leunga ge denomina auskara uo euskera.


Probabilment aveu una prima romaniçación uo latiniçación d'Aquitania durant l'ocupación romana, entre l'ánh 56 e le 409 dál nostra éria.


Depus dele cadiment de l'Impér Román d'Occident, envaidors germánics s'empoderan dele país. Pró en l'ánh 587 ols bascus, uo bascons, envaen e conquieren Aquitania, e la denomnan Basconia. Est intressant observar qu'eleisca paraulha est en l'origin de "basc" e "gasconés", e de "Basconia" e "Gasconha". Ols latins denomnaron bascons aols popladors originárs dele territor. Ela se pronunciava /u/ en latín. "Bascons" era'l nominatív e acusatív plural de "basc". Ela /u/ inicial de paraulhas estrangeras donava sovent en latín /gu/, cum per enxemple nál paraulha "gërra", que proven dele germánic "werra". Ansí, de "basc", pronunciat /uasko/ (cf. ausçi!), avem ela paraulha castelhana "vasco", ela paraulha francessa "Basque", ecc. Pró dele nominatív e acusatív plural, "bascons", pronunciat /uaskones/, avem "guascons", c'há donat "gascones" en castelhán, e le singular "gascón", et en francés e anglés "Gascon". Parelhament, "Basconia", pronunciada /uaskonia/, tost donó "Guasconia", e plus detard "Gasconha" e "Gascunha".

Gasconha fo un ducat entre l'ánh 602 e 1137. Quand ela duquessa de Gasconha, Alienor d'Aquitania, ge maridó cêu Clovis (Louis) VII de França, Gasconha s'aungó episódicament á França, fasta l'ánh 1152, quand Alienor ge divorció de Clovis VII. En 1154, Alienor ge maridó cêu Anrîc II d'Anglaterra, e des aqués ánh fasta 1453 Gasconha est un posejiment anglés. Le gasconés era una leunga de prestigie per essora, e le re d'Anglaterra Ricard Cor de Leau parlava e ascribíva en gasconés.

Cum remanieu dit plus sús, una important exceptación á l'ocupación anglessa de Gasconha fo le Bearne, que conservó ela sue independença fasta 1620, quand est anexionat per França. Vuejorn, ela tota Gasconha, excepte ela Val d'Aran á Catalunha, est entegrada deintre de l'Estat francés, magër nu est pas una rigión ministratoria. L'actual rigión ministratoria francessa clamada Aquitania est, côl respect deút seja dit, un iludiment estóric, possatçá qu'elas sues fronterías nu coinciden cêulas fronterías d'Aquitania né cêu esquelhas de Gasconha en degun mument de l'estoria.

En Concentránt-nos en l'aspect lingüístic, l'occitaniçación lingüística de Gasconha deveu d'aver locar entre'l 602 e le 1137, durant le períod dele Ducat de Gasconha. Est eseibil c'aia existit un bilingüisme zimésc, cêula conservación de l'aquitán en qualques locars: elas leungas nu s'extingën de côç.

Pró esquelh que xion suparvesquieu fo un important conjunt de traus lingüístics que's trovan nel gasconés, pró nu ansí nelas altras leungas d'óc. Qualques d'aquests traus son d'origin aquitán e son comuns côl basc; un'altres son comuns côl castelhán. Le castelhán e le gasconés son ols ungats romançus c'hán un sustrat important basc uo basc-aquitán. E i-há un intressant traus lingüístic gasconés sólit côl portogalés, que nu est pas exaudibilment desplanat fasta vuejorn.

Nela fonética, le gasconés -bearnés inclús- ge câracteriça pelho seqüent:

Ela F- inicial latina s'aspira. Aquest traus aluenha'l gasconés dál resta dáls parlas occitánas, e ol acosta al castelhán. Lat: forte(m) dona hòrt en gasconés, pró fòrt n'occitán central. Huelha en gasconés est ela forma cognoscuda dele romûnc folha. En gasconés le fenómen pot abarcar ela f- latina inicial plus consonant clamada "líquida", (magër nu est un fenómen gernialiçat). Per enxemple, lat. flore(m); gc. hlor, pró occitán central flor. Lat. fratre(m); gc. hrair, occ. cental fraire (en romûnc, frair).

Nu existe'l suen dál /v/, que xion ge trova n'altras parlas occitánas. Aquest traus aután acosta'l gasconés dele castelhán. Vita (rom. vita) ge prolaciona /bíto/, vin (rom. vin) ge prolaciona /bi/ uo /bin/.
Aquests dúos durresus traus acostan al gasconés e al castelhán á l'euskera, e fortas le fenómen podríe denomnar se repoi uo "adversión" per elas consonants labriedentals.

Ela -LL- latina final dona -th- en gasconés: lat. bellu(m); gc. bèth, pró n'occitán central bèl. Empré, ela -LL- latina entre vocals ge transforma en -r en gasconés: lat. illa(m); gc. era, occ. central ela, romûnc elhe, lat. appellare; gc. aperar, occ. central apelar, rom. apelhar.

En qualques cas ela -N- intervocálica desapar. Lat. luna(m); gc. lua, occ. central luna, (rom. lhua). Lat. farina(m); gc. haría, oc. central farina, (rom. farina uo frina). Aquest intressant traus gasconés nu ol comparte né cêula resta de l'occitán, ne côl castelhán, nisi côl portogalés e le galiçán (le despariment dál n intervocálica, lua). Sé avem que descartar le simple arat, aquest fenómen planteja una quistión encara nu solvada exaudibilment per ela lingüística: c'atán ença'l lest ge trovava le breç originár dál leunga portogalessa, (considére's que'l suen dál /v/ desapar dele portogalés parlat nel nord de Portogal, traus qu'ol acosta al gasconés).

Ela R- inicial latina sovent reqüesta una -a- protética uo "d'apoiament". Aquest traus aluenha'l gasconés dál resta de l'occitán e ol acosta al castelhán uo -melhor dit, á certana etap de l'estoria dele castelhán- e á l'euskera. Per enxemple, lat. rota(m); gc. arròda, occ. central ròda. N'euskera, le fenómen est essencialment eleísc, magër ols nostres vedeins enhaden una e- en guar una a-.

Le grup latin -MB- ge simplifica en gasconés en -m-, magër ge manutien n'occitán central. Per enxemple, lat. palumba(m); gc. paloma, occ. central palomba.

En gasconés le grup latin -ND- ge simplifica en -n-. Per enxemple, lat. fundere; gc. hóner, occ. central fondre (en romûnc, reterir, fundir).

Alguandre le grup -TR- ge simplifica en -t-. Per enxemple, lat. nostru(m); gc. nòste, occ. central nòstre, (rom. nostre).

Le grup latin -BR- ge simplifica en -b-. Per enxemple, lat. libru(m); gc. libe, occ. central libre, (rom. libre); lat. arb(o)re(m); gc. arbe, occ. central arbre, (rom. arbre).

Ge produj una metátesi de -R- en l'entránh de paraulha: lat. capra(m); gc. craba, occ. central cabra, (rom. capra); lat. dormire; gc. dromir, occ. central dormir, (rom. durmir).

Ela -L- latina qu'est arribada á posición final de paraulha devién -u- en gasconés (generau, gernial en romûnc). Comparte le gasconés aquest traus côl prohençal, le limosín, l'alvernhat e l'aupenc, nu ansí côl langüedocián uo occitán central. Per enxemple, lat. filu(m); gc. hiu, occ. central fil, (rom. fil); lat. sale(m); gc. sau, occ. central sal, (rom. sal).

Le grup latin -CT- nu ge palataliça en gasconés, e dona -it-, mentre que n'occitán central xion ge palataliça, á l'equant que'n castelhán. Enxemples: lat. lectu(m); gc. leit uo lieit, occ. central lièch, cast. lecho, rom. lhet; lat. nocte(m); gc. nueit, occ. central nuèch, cast. noche.

Ela -A- nel grup latin -act- devén -è- en posición tónica, uo -e- en posición átona. N'occitán central ge conserva aquesta -a-. Per enxemple, lat. factu(m); gc. hèit, occ. central fach, (rom. fat uo fet).

Ge conserva ela -O- nelas -o- e -ho- latinas inicials n'occitán central, e devién -au- en gasconés. Per enxemple: lat. honore(m); gc. aunor, occ. central onor, lat. odore(m); gc. audor, occ. central odor, (rom. odor).
En laiscant le combés dál fonética par abordar ela gramática, le gasconés est ungat en l'emprejament de particulas enunciativas. Né ela resta dáls parlas occitánas né le castelhán hán qualcós comparabil, magër xion l'euskera. Ge tracta d'un traus heredat de l'aquitán. Elas partículas enunciativas son elas seqüents.

S'empreja "que" par l'afirmament, e companha al verb de l'oración principal (qualques pronoms poden interposar se entr'ela partícula enunciativa e le verb). Per enxemple: "que soi professor". Aquest "que", senzilhament, nu ge traduj. Aquesta frasi significa, en romûnc, "seo professor". "Que vau tau mercat", en romûnc "vue al mercat". "Que t'envii ua letra", en romûnc "t'imbio una lítera". Donat que'n romûnc nu i-há equipolent dáls partículas enunciativas gasconessas, aquest "que", et esquelhas que seqüen, nu ge tradujen.

S'empreja "be" par l'exclamación. Per enxemple: "be parlas plan lo biarnés!", en romûnc "parlas ben le bearnés!" uo "qué ben que parlas le bearnés!". "B'aurí aimat...!", en romûnc "quant m'avríe plogut...!".

Ela partícula "e" há plur usaments. S'empreja en l'interrogación: "e vòs?", romûnc "vols?". Pró s'omite quand le verb compeça per vocal: "ei atau?", romûnc "est ansí?".
"E" aután companha un verb en sosjunctív en l'oración principal par expremir le desider. Per enxemple: "e venga doman", romûnc "que venga cras" (n'expremint desider), uo pudet "defós venga cras".

N'una oración subordinada, "e" companha'l verb d'aquesta quand le verb dál subordinada s'aluenha d'una coición uo d'un relatív. Per enxemple: "Quan lo men amic, dont t'aví parlat dela ier, e venga, que poiram sortir tots amassa", traduida al romûnc: "Quand le mien amic, dele que t'avié parlat avantier, venga, podrem partir eintes ensemble". Aquest "e", simplicement, nu ge traduj.

"E" há un usament plus, aquesta vegada un usament compartit per ela partícula "ce" (e las sues variants: ça, ci, ço). S'empreja "e" uo "ce" junt á un verb declaratív n'un enunciat parentétic. Per enxemple: ""E't vòs carar?" ce'u digó lo pair au hilh", en romûnc: "Te vols tacir?" li dijieu le páer le fie". Nu ge traduj "ce".

Un'altre enunciatív incal al negament. Acu le gasconés há un enunciatív descontinu, que resultará familiar aols parlants de francés. Le negament en gasconés s'exprem mueisant elas partículas ne (uo ela sue variant non) e pas n'arrodejant al verb. Empré, un important traus desparte le negament gasconés dál francessa: nela nostra leunga, le pas ge conserva magër sequa un'altra paraulha negativa. Per enxemple: "ne voi pas", rom. "nu vuel [pas]"; "ne poish pas mei", rom. "nu puot plus"; "n'èi pas fumat jamei", rom. "nu heo fumat pas mai".

Elas altras parlas occitánas emprejan sól pas depus dele verb par le negament (cum le romûnc).

Cal sinalar que l'usament d'aquestas partículas desapar á mesura que'ns acostam á ela Graona. N'efect, en gasconés graonés, á desemblança dele bearnés, ge dirá "soi professor", "te vos carar?", ecc. Le gasconés, de fet, devién fáscas imperceptibilment en langüedocián. Al legir á Jacques Boé dit Jasmin, poet gasconés dele sécul XIX e íncola d'Agen (nela frontería côl langüedocián), un fáscas trova plus traus langüedociáns que gasconesus.

Respective á ela conjugación verbal, dúas câracterísticas destintivas son denhas d'enment.

Prim, certan usament dele present dele sosjunctív que desparte al gasconés dál resta de l'occitán, e ol acosta al romûnc. En gasconés s'empreja'l present de sosjunctív par expremir le futur en l'oración subordinada, atal cum ge fa en romûnc. Per enxemple, par dir "quan venga", rom. "quand venga", fáscas elas totas altras leungas románicas emprejaríen acu le futur d'indicatív (le portogalés empreja acu le futur de sosjunctív). Cal sinalar que'n qualques conjugacions dele latín clásic le futur d'indicatív ge cohondié enterament côl present dele sosjunctív.

Un'altre intressant traus dele gasconés est l'existença d'un temp verbal descognoscut dál resta de l'occitán, e descognoscut aután dáls altras leungas románicas fasta hu heo nodicias. Sól en gasconés existe'l futur dele passat. Per enxemple: "Que digó qu'ac podore har", rom. "dijieu qu'ol podríe far" uo "dijieu c'andava á poder far-ol"; "que digón que torneren escríver", rom. "dijiron que tornaríen ascribir". Aquest traus nu s'exten á ela tota Gasconha, magër xion abarca le Bearne. Nelas altras rigions gasconessas, hu nu existe'l futur dele passat, en guar aquest s'empreja le condicional atal cum en francés uo romûnc.

Par finir aquest panoram resuntat dele verb gasconés, sinalem qu'existe un imperfect de sosjunctív que, á desemblança dele francés pró á semelha dele romûnc, gaude d'un vívid usament en gasconés.

N'esquelh que's refier á l'ortografía elas cossas son fuort variabils. Nu flexíbils, nisi variabils -e mult-. Cum nu i-há deguna academia uo dependença estatal (de degun Estat) qu'empos elas normas ortográficas aols tots usants dál leunga, n'ols fets nos trovam secâ i-há plur maners d'ascribir le gasconés. L'exceptación est l'aranés, parlat en l'ungat trós de territor gasconés que forma part d'Espainha, hu i-há institucions oficials c'hán normaliçat l'ascribiment d'aquesta parla gasconessa.

Sé se'm permisa ela seqüent comparança, cum avríe qualque ensenhat á ascribir le castelhán en l'época de Cervants? Le proprie Cervants signava "Cervantes", "Cerbantes" uo "Zervantes", uo par comparar cêu un'altra leunga, i-há quant de mens dúas normas par ascribir n'anglés le grup -er final, cum en "center" (norma estadounidénse) e "centre" (norma bretánica).

Doncas ben, nel cas dele gasconés -bearnés inclús, de secur- ela variabilitat est multíssim maor. Ela  -a- alguandre est muda á final de paraulha, e alguandre jusque á final deols fets nos trovam sec sílhaba n'entranh de paraulha. Ansí, ela paraulha "tanben" (en romûnc "aután"), que's prolaciona /tabé/, qualques l'ascriben "tabé". Essora s'ascrib duple, quand nu est muda. Le suen palatal que'n francés s'ascrib, qualques ol ascriben cêu e altres cêu i, cum per enxemple "adixatz", "adishatz". I-há qui ascriben le gasconés cêu ols criters ortográfics dele francés. En guar ascribir "que vau deishar de béver" (en romûnc, "vue á laiscar d'abeuer"), que's pot considerar l'ortografía clásica, i-há qui ascriben "que baou décha dé bébé", uo qualque semelhant, n'emprejant ols criters de l'ortografía dele francés. Nela miena modesta opinión, aquest criter nu est respectós par côl gasconés, c'há una ortografía heredera d'una dáls plus ricâs tradicions literarias evrupejas, que s'enmonta aols trovists. Deset, ocasiona dificultats aols estrangers que volen deprender ela leunga: n'efect, par poder deprender, per enxemple ascribir ben en gasconés, prim devríem deprender ascribir en francés.

Há le gasconés una ortografía clásica, heredera dál melhor tradición literaria evrupeja. Pró aquesta ortografía há aután elas sues desavantalhas. Nu est ter fonética, e comparte multas albidrateças. Passaré á descripbir, doncas, qualques d'ols traus de l'ascribiment dele gasconés.

Ela lítera  -A- en posición átona e á final de paraulha, retelh le suen /o/, o /?/, second ela rigión. "Vita" ge prolaciona /bíto/ (romûnc "vita"). Elas dúas prolacions ge trovan en Bearne, pró nela resta dál Gasconha ge pot fungir aután /u/ uo jusque /a/.

Ela -A- cêu accent acút ge prolaciona /o/, magër aquest traus afecciona marginalment al gasconés. S'empreja aquest grafema par ols imperfects langüedociáns, pró en gasconés malavés geol trova en paraulhas cum "páur" (rom. "paor"), que's prolaciona /póu/, uo jusque /pu/.

Ela  -O- ge prolaciona /u/, gestra que duja accent grieve. "Poma" ge prolaciona /púmo/ (rom. "poma"). Pró "pòrta" ge prolaciona /pòrto/ (rom. "porta"), cêu /o/ aprida, e "aquò" (rom. "aqués") ge prolaciona /akó/, cêu /o/ clossa.

Ela -R- al final de paraulha est muda (cum en catalán uo langüedocián). Aquest afecciona aols tots infinitívs, per enxemple: "cantar" ge prolaciona /kantá/, "bàter" ge prolaciona /báte/, ecc. Pró nelas paraulhas monosilhábicas uo curtas aquesta ge prolaciona, cum en "tor", /tur/ (rom. "tor uo tur"), aquest succede eleisc côl catalán.

Ela -V- retelh le suen /b/. Per enxemple, "vita" ge prolaciona /bíto/. Á final de paraulha, e n'ols pronoms "ve" e "vse", ge prolaciona /p/. "Quin ve va?" (rom. "Cum li va?") ge prolaciona /kin pe ba/.

Elas -B-, -D- e -G- finals ge prolacionan surdas. Ansí, "dab" (rom. "cêu") ge prolaciona /dap/; "caud" (rom. "cald") ge prolaciona /kaut/; "larg" (rom. "ample") ge prolaciona /lark/.
 
Ela -G- á final de paraulha ge prolaciona alguandre cum ela -tch- castelhana (per enxemple, equant que'n catalán cum per enx. en 'goig' que's prolacionaríe plusaldemens /gotch/). 


Ela -CH- ge prolaciona africada, cum en romûnc, excepte nelas paraulhas pressas dele francés, nelas qu'ela sue prolación est fricativa, cuma n'esquelha leunga.
Ela -NH- retelh le suen dál -ñ- castelhana, uo dele grup -gn- de l'italián uo francés. En portogalés eleisc grafema retelh eleisc suen, e cae remembrar qu'est le portogalés qui imita á l'occitán n'aquest sentit. Un'altre tant ge pot dir dele grup -LH-, magër en gasconés pot vocaliçar se aquesta prolación (en portogalés est de pésim placiment far-ol). Per enxemple, "tribalhar" (rom. "travalhar"), pot prolacionar se /triballá/ uo /tribaiá/. 


Un important traus ortográfic gasconés, que nu comparte né cêula resta de l'occitán, pró xion côl catalán, est l'enseriment d'un punct entre -n- e -h-, entre -l- e -h- uo entre -s- e -h- pora restitujir ela prolación de câr grafema per despartit. Per enxemple, "con.hóner" (rom. "cofonder" uo "cohonder"), ge prolaciona /kunhúne/.  


Le grup -RS- ge prolaciona /s/. Per enxemple, "travèrs", que's prolaciona /trabès/.  


Ela -H- inicial seqüida de consonant nu ge prolaciona. Per enxemple, "hrair" (rom. "frair"), ge prolaciona /rai/.


Le grup -GN-  ge prolaciona /nn/, per enxemple "dignitat" ge prolaciona /dinnitát/.


I-há aután paraulhas que s'ascriben secúnd criters propries e ungats, e sól l'usament podrá adjudar á deprender quáls son. N'aquest sentit, l'ortografía dele gasconés ge semelha un ostuc á esquelha de l'anglés. Per enxemple, le ja citat "tanben", que's prolaciona /tabé/, uo "longtemps" (rom. "longtemp"), que's prolaciona /luntéms/, uo "disnar", que's prolaciona /diná/. 


Heo volut donar un panoram somer e gernial sús le marc e l'estoria dál leunga bearnessa, perdán sús ela prolación, traus gramaticals essencials e ortografía.


Est l'idiom francés representatív dele Bearne? Nu podem ilusionar-nos. L'ánh 1620 remanieu mult arredre. Le francés, leunga maoritaria e de prestigie nel Bearne, est representativa dende. Pró perdán aquesta leunga retelh al Bearne, retelh aután á elas totas rigions de l'Estat francés, deset de á Bélgica, Suiça, Canadá, Haití, Nova Caledonia ... e una longa lista d'Estats africáns. N'esent retelhossa dele Bearne, ela lenga francessa nu est pas n'absolut destintiva d'aquest. Una omágen dele Bearne expremida tansól en francés será tristment incompleta.


Ela vitalitat dele bearnés, perdán dele gasconés e l'occitán en gernial, ge revessó de maner dramática nelas décadas d'ols quaranta e d'ols quinquanta dele sécul XX. Desent, apropincadament, le francés passó á eser ela lenga gernial par ols tots combés, jusque nel fogar, jusque nel camp -bestions tradicionals de conservación dáls leungas autóctonas-. Desent l'occitán -bearnés inclús- laiscó masivament d'emprejar se cuma lenga conversacional.
Bearnés, gasconés, uo occitán? Totas tres denomnacions son válidas sé ge sap ol que's vol dir cêu elhes. Ge pot parlar de lenga bearnessa car existieu una entitat cêu autonomía política c'auctoriça á ijút, le Realme dele Bearne. Pró ela lenga bearnessa nu ge pot retalhar dele sui envriment gasconés, dele que forma part, e le gasconés forma part de l'occitán (qualques nu serán pas d'acord cêu aquest), magër atán sól seja car "xion" ge dí "òc". Tots tres denomnaments son válids -magër de deguna maner equipolents-.

Extendiment lingüistic dele gasconés.