Mostrando entradas con la etiqueta Música. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Música. Mostrar todas las entradas
24 mar 2011
A l'ombreta d'un albar (mas lo Drac te finta)
BRICK A DRAC
A l’ombreta d’un albar,
Jana s’assombrava,
Jana s’assombrava ençà,
Jana s’assombrava enlà,
Jana s’assombrava.
Un bossut ven a passar,
Que la regardava,
Que la regardava ençà,
Que la regardava enlà,
Que la regardava.
E que gaitas tu, bossut,
Que ièu soi pichòta,
Que ièu soi pichòta ençà,
Que ièu soi pichòta enlà,
Que ièu soi pichòta.
E tant que pichòta sias,
Tù es la pus bèla,
Tù es la pus bèla ençà,
Tù es la pus bèla enlà,
Tù es la pus bèla.
Per ta mia, jo que sioi,
Cau que la bòssa saute,
Cau que la bòssa saute ençà,
Cau que la bòssa saute enlà,
Cau que la bòssa saute
Qu’a sortit son cotelhon,
Per copar la bòssa,
Per copar la bòssa ençà,
Per copar la bòssa enlà,
Per copar la bòssa.
Mas la plaga tan sanhèt,
Que mòrt n’es segura,
Que mòrt n’es segura ençà,
Que mòrt n’es segura enlà,
Que mòrt n’es segura,
2 oct 2009
En calant de Vilafranca (En bassant de Vilafranca)
Quand esculté aquesta cânçon per muei dele grup Lou Dalfin (fuort bona version soncas), le prim que'm jetó d'aige fo ela musica cêula que compeça, me sonó (e me sona) mult á musica catalana que tantas vegadas heo escultada n'un programa c'avié á TV3 que's clamava Tarasca, et era dál musica popular e le folklor catalán, tojorn finiva'l programa en tragent una uo plur coblas (orquestra típica que consueta interpretar çardanas), aquestas tojorn compeçan cêuna flauta e una huosta de tamborín que duj sujescut al braç eleisca persona que tange ela flauta, cum dic aquesta cânçon me sona á catalán, me seo posat á esquisar e sembla eser qu'est una cânçon típica de Niça, pró en cerquint-la per youtube seo trovada una version (que díç eser l'original) et en visionant le vídei m'heo trovada cêu aquesta omágen:

Semblan cataláns nu?, c'opináts? est ansí le trai típic niçart?, nu será que per esquelhas terras aután laiscaron ela sue faulha ols almugávars cataláns?, n'equaqui cas, ols camíns de Catalunha e l'Occitania est ben saput que son andit dál man durant long de temp. Vos laisco ela lítera dál cânçon:
"CALANT DE VILAFRANCA"
Calant de Vilafranca
sota d'un carobier
Faíian la contradança
emb un sergent forrier
Repic
Tra la la, tra la la
Li gandaulas que si maridan
tra la la, tra la la
li gandaulas son maridats
Vai que l'amor ti passerà
fai la vireta, fai la vireta
Vai que l'amor ti passerà
fai la vireta, fai-la virar
S'es maridat un rango
emb una sensa dents
Sa maire n'es contenta
son paire n'en saup ren
Repic
La filha n'es promessa,
li van donar l'anèu
N'a plus de contentessa
que fins a Sant Miqueu
Repic
Et evác laisco'l vídei cêula version de Lou Dalfin.
Semblan cataláns nu?, c'opináts? est ansí le trai típic niçart?, nu será que per esquelhas terras aután laiscaron ela sue faulha ols almugávars cataláns?, n'equaqui cas, ols camíns de Catalunha e l'Occitania est ben saput que son andit dál man durant long de temp. Vos laisco ela lítera dál cânçon:
"CALANT DE VILAFRANCA"
Calant de Vilafranca
sota d'un carobier
Faíian la contradança
emb un sergent forrier
Repic
Tra la la, tra la la
Li gandaulas que si maridan
tra la la, tra la la
li gandaulas son maridats
Vai que l'amor ti passerà
fai la vireta, fai la vireta
Vai que l'amor ti passerà
fai la vireta, fai-la virar
S'es maridat un rango
emb una sensa dents
Sa maire n'es contenta
son paire n'en saup ren
Repic
La filha n'es promessa,
li van donar l'anèu
N'a plus de contentessa
que fins a Sant Miqueu
Repic
Et evác laisco'l vídei cêula version de Lou Dalfin.
E aquesta est ela versión original (second ven ansí á youtube)
11 sept 2009
Lou Dalfin
Lou Dalfin est un grup occitán e italián de música que nasçeu l'ánh 1982 ád Vals Occitánas, condit per Sergio Berardo, cêu l'objectiv de resurresçer ela música occitána tradicional.
Estòria
Le grup compeçó cêuna grant partura per l'acústica (fojernons, violins, clarinets, flauta...) e cêun repertor estóric e popular. Ansí, á ela primería editaron dúos LP: "En franso i ero de grando guero" (1982) e "L'aze d'alegre" (1984).
En 1985 le grup ge desparte per devover-li temp á d'altres projects musicals: L'harpa, La Ciapa Rusa e Lou Nouvé de l'Argentiera entre d'altres. Lou Dalfin ge recomposa l'autumn de 1990: Sergio est capabil de colegir músics provenents de difrents estils musicals, cum folk, jazz e rock. N'aquesta secunda exprença'l grup exprimentó una transición des l'idéja acústica inicial fasta l'actual. Deset d'ols estruments tradicionals, son introduits le bas, ela bateria, ela gitarra e d'altres estruments contemporanies. L'objectiv nu est altre c'ofrir ela música occitána á eintes. Poren le canmiament fo important, aujac ge passava dele folk al rock e al pop.
Ols prims concerts ge realiçan ád Vals Occitánas, e puec de puec ge van n'extendent prel territor de l'Occitania francessa. Deset parcionan á difrents colegiments musicals cum le Mercat de Música Viva de Vic (Catalunha), entre d'altres.
Cêu plus de 850 concerts á l'esquena, le grup vesque actualment ela sue etap de matureça: l'aungança d'ols estruments d'ols temps antics e ols suens moderns ge transmit mueisant un leungai revelh, personal e respectós côl proprie passat.
Discografia
En franso i ero de grando guero (1982)
L'aze d'alegre (1984)
Jan l'Eiretto (1990)
Gibus, Bagase e Bandi (1995)
Radio Occitana Libra (1997)
Lo Viatge (1998)
La flor de Lou Dalfin (2001)
Sem encar ici (2003)
L'Oste del Diau (2004) veiet Los Conscrits del Lengadòc
Al temps de Fèsta en Occitània (2005)
Composants
Sergio Berardo: uoç, gïronda, fojernon diatónic, boha, flauta...
Ricky Serra: bateria e percusión
Dino Tron: fojernon
Gianluca Dho: bas
Enrico Gosmar: gitarra
Lucca Biggio: saxofon tenor
Mario Poletti: mandolina
PLOU A MARSELHA
Lo gabian passa la mar
lo pònt passa la rivièra
tu, sonaire de charrièra
passa, per pus retornar.
I mancava enca'la pluèia
A Marselha l'autra sera
Carosèl de cavals d'aiga
Deschaenats per la charrièra
Cerco de trobar refutge
Fins que dura l'eslavàs
Quora veu un lum espalid
Pròpi al fons d'un quitanàs
An de morres da Siberia
I compaires del rasor
Assemblats dins la gargòta
L'aire es cònfit de vapor
En a que juèn, en a que buven
Se disputen al cotèl
I a gròs-ventre 'mbo la viola
Que la fai brular 'ma un vèl
Avaria chalgut vos dir
Al prencipi del discors
Que iu vivo sus la rota
Que siu un mestre-sonador
'mbo 'quò vau da n-aquel pinfre
e i diu « paure bonomàs
tu sies bòn da far sautissa
laissa perdre de sonar »
I derrabo la gratusa
E entameno una chançon
Encharmaa e tota la banda
Se jonh fito al rigodon
An laissat cotèls e cartas
Engolhat lo garlaban
Fai l'enfèrn dins la gargòta
Aquela corma de boemians
Me di un vielh charjat de cretas
Quora tot es acabat
« sies un diable abò la viola
ta musica t'a salvat
sem i mestres de la plana
sem de ladres, d'assassins
mas truchem pas nòstres fraires
vai, contunha ton chamin
lo gabian passa la mar
lo pònt passa la rivièra
tu, sonaire de charrièra passa,
per pus retornar.
Estòria
Le grup compeçó cêuna grant partura per l'acústica (fojernons, violins, clarinets, flauta...) e cêun repertor estóric e popular. Ansí, á ela primería editaron dúos LP: "En franso i ero de grando guero" (1982) e "L'aze d'alegre" (1984).
En 1985 le grup ge desparte per devover-li temp á d'altres projects musicals: L'harpa, La Ciapa Rusa e Lou Nouvé de l'Argentiera entre d'altres. Lou Dalfin ge recomposa l'autumn de 1990: Sergio est capabil de colegir músics provenents de difrents estils musicals, cum folk, jazz e rock. N'aquesta secunda exprença'l grup exprimentó una transición des l'idéja acústica inicial fasta l'actual. Deset d'ols estruments tradicionals, son introduits le bas, ela bateria, ela gitarra e d'altres estruments contemporanies. L'objectiv nu est altre c'ofrir ela música occitána á eintes. Poren le canmiament fo important, aujac ge passava dele folk al rock e al pop.
Ols prims concerts ge realiçan ád Vals Occitánas, e puec de puec ge van n'extendent prel territor de l'Occitania francessa. Deset parcionan á difrents colegiments musicals cum le Mercat de Música Viva de Vic (Catalunha), entre d'altres.
Cêu plus de 850 concerts á l'esquena, le grup vesque actualment ela sue etap de matureça: l'aungança d'ols estruments d'ols temps antics e ols suens moderns ge transmit mueisant un leungai revelh, personal e respectós côl proprie passat.
Discografia
En franso i ero de grando guero (1982)
L'aze d'alegre (1984)
Jan l'Eiretto (1990)
Gibus, Bagase e Bandi (1995)
Radio Occitana Libra (1997)
Lo Viatge (1998)
La flor de Lou Dalfin (2001)
Sem encar ici (2003)
L'Oste del Diau (2004) veiet Los Conscrits del Lengadòc
Al temps de Fèsta en Occitània (2005)
Composants
Sergio Berardo: uoç, gïronda, fojernon diatónic, boha, flauta...
Ricky Serra: bateria e percusión
Dino Tron: fojernon
Gianluca Dho: bas
Enrico Gosmar: gitarra
Lucca Biggio: saxofon tenor
Mario Poletti: mandolina
PLOU A MARSELHA
Lo gabian passa la mar
lo pònt passa la rivièra
tu, sonaire de charrièra
passa, per pus retornar.
I mancava enca'la pluèia
A Marselha l'autra sera
Carosèl de cavals d'aiga
Deschaenats per la charrièra
Cerco de trobar refutge
Fins que dura l'eslavàs
Quora veu un lum espalid
Pròpi al fons d'un quitanàs
An de morres da Siberia
I compaires del rasor
Assemblats dins la gargòta
L'aire es cònfit de vapor
En a que juèn, en a que buven
Se disputen al cotèl
I a gròs-ventre 'mbo la viola
Que la fai brular 'ma un vèl
Avaria chalgut vos dir
Al prencipi del discors
Que iu vivo sus la rota
Que siu un mestre-sonador
'mbo 'quò vau da n-aquel pinfre
e i diu « paure bonomàs
tu sies bòn da far sautissa
laissa perdre de sonar »
I derrabo la gratusa
E entameno una chançon
Encharmaa e tota la banda
Se jonh fito al rigodon
An laissat cotèls e cartas
Engolhat lo garlaban
Fai l'enfèrn dins la gargòta
Aquela corma de boemians
Me di un vielh charjat de cretas
Quora tot es acabat
« sies un diable abò la viola
ta musica t'a salvat
sem i mestres de la plana
sem de ladres, d'assassins
mas truchem pas nòstres fraires
vai, contunha ton chamin
lo gabian passa la mar
lo pònt passa la rivièra
tu, sonaire de charrièra passa,
per pus retornar.
| Sergio Berardo en tangint "La bodega", estrument típic occitán. (font: www.letteraltura.it/) |
Suscribirse a:
Entradas (Atom)